Jordi Martí,
Alexandra Martí i Arnau Martorell
1.
INTRODUCCIÓ
Què són els
fitopatògens?
Són organismes que causen malalties a les plantes mitjançant l’alteració
del seu metabolisme cel·lular causat per la secreció d’enzims, toxines,
fitohormones i altres substàncies, i per l’absorció de nutrients de la cèl·lula
per al seu propi creixement.
Poden generar problemes també al xilema i al floema de les plantes i
bloquejar el transport de l’aigua i els nutrients des de l’arrel cap a les
fulles o el flux de a saba des de les fulles a la resta de parts de la planta.
Els principals tipus de fitopatògens són fongs (ascomicets, basidiomicets i oomicets), bacteris, fitoplasmes i
espiroplasmes, virus i viroides,
nemàtodes, protozous i plantes
paràsites.
Els principals fongs
patògens de les plantes són aquests
· Magnaporthe
oryzae: patogen de l'arròs.
· Uncinula necator: patogen de la vinya.
· Puccinia spp.
(gènere): produeix el rovell dels cereals.
· Fusarium graminearum:
patogen generalista.
· Blumeria graminis:
patogen dels cereals.
· Mycosphaerella
graminicola: patogen, entre altres de les gramínies.
· Colletotrichum spp.
(gènere): patogen, entre d'altres, de fruites i plantes medicinals.
· Ustilago maydis o
"carbó del blat de moro": es fa servir com model per estudiar la immunitat
molecular de les plantes i els processos infecciosos.
Mètodes
d’infecció
Els principals mètodes d’infecció per fitopatògens són a través d’enzims
destructors de la paret cel·lular, per toxines i per proteïnes efectores.
-Enzims destructors de la paret
cel·lular: degraden la
paret cel·lular vegetal per aconseguir alliberar els nutrients interiors.
-Toxines: poden danyar a totes es plantes o
només causar danys a una planta hoste.
-Proteïnes efectores: poden ser secretades al medi
extracel·lular o directament a la cèl·lula hoste, sovint a través d’un sistema
de secreció (tipus tres). Alguns efectors són coneguts per suprimir els
processos de defensa de l'hoste. Això pot incloure: la reducció dels mecanismes
de senyalització interns de les plantes o reducció de la producció fitoquímica.
Els bacteris, fongs i oomicets són coneguts per realitzar aquesta funció.
2. MÈTODES
TRADICIONALS DE CONTROL
Els biocides són substàncies
químiques, substàncies d’origen natural, sintètiques o també microorganismes.
El principal objectiu que tenen és eliminar els organismes perjudicials per les
plantes perquè poden crear plagues.
Existeixen tres tipus de biocides:
-
Físics: apliquen radiacions
d’alta energia com la llum ultra violeta i provoquen l’oxidació de la paret
proteica de les cèl·lules.
- Biològics:
són substàncies (normalment enzims) que genera l’organisme per auto
defensar-se.
-
Químics: poder ser tan de
síntesi orgànica com inorgànica.
Aquests biocides s’anomenen diferent segons l’organisme que eliminen:
-
Herbicides
- Insecticides
- Acaricides
- Fungicides
- Rodenticides
-
Molusquicides
Els biocides solen actuar a nivell de membrana cel·lular del microorganisme
al que ataquen, penetrant en ell i destruint els seus elements que li permeten
seguir en vida, per tal de poder-lo eliminar. Per poder arribar a dins de la
membrana que protegeix la cèl·lula es produeix la lisi d’aquesta membrana per
part dels biocides.
Cal tenir present en tot moment que hi ha conseqüències pel que fa a la
seva utilització, ja que els biocides (sobretot els químics) poden generar
diferents efectes nocius per a la salut de les persones, pels animals i també
pel medi ambient.
A més a més, actualment el disseny i la manipulació dels biocides és cada
vegada més precís i s’utilitzen agents més potents i resistents. Això suposa un
problema de toxicitat pels éssers vius i a la persistència en el medi ambient.
Degut el seu caràcter perillós per la vida i la seva importància, els
biocides es troben regulats pel Real Decreto 1054/202 de 11 de octubre, en el
qual és regula el procés d’avaluació pel registre, autorització i
comercialització d’aquests.
3.
ALTERNATIVES: CONTROL BIOLÒGIC DE FITOPATÒGENS
El control biològic de fitopatògens consisteix en la utilització
d’organismes (hi ha qui també considera control biològic la utilització dels
metabòlits i subproductes produïts per aquests organismes) que són enemics
naturals d’una plaga o patogen, amb l’objectiu de reduir o eliminar els efectes
nocius que aquests últims tenen sobre les plantes i els seus productes. En aquest cas ens centrarem en el
control biològic mitjançant microorganismes, principalment els bacteris.
El control biològic dels fitopatògens mitjançant microorganismes representa
una alternativa als mètodes de control utilitzats tradicionalment, els quals
s’han explicat anteriorment. No obstant, i de la mateixa manera que la majoria
d’alternatives proposades per substituir un determinat mètode que s’estigui
aplicant (en qualsevol àmbit), aquesta presenta uns avantatges i uns
inconvenients. El principal avantatge respecte la utilització de plaguicides i
agents químics antimicrobians és que la utilització de microorganismes preserva
les dinàmiques naturals de funcionament del medi ambient i també la innocuïtat
natural dels aliments cultivats per al consum dels humans (fruites, verdures i
hortalisses, etc.). Per altra banda, un dels inconvenients o limitacions més
destacables del control biològic mitjançant microorganismes respecte els
mètodes de control tradicionals és el fet que la seva eficàcia està estretament
lligada a determinats factors ambientals que són difícils de controlar (TºC,
humitat relativa, pH, etc.), i això fa que aquesta sigui menor. És per aquesta
raó que resulta complicat arribar a nivells d’utilització d’aquest mètode alternatiu
que permetin la seva comercialització a gran escala. A continuació explicarem
amb més detall alguns dels múltiples casos de control biològic d’agents
fitopatògens mitjançant l’aplicació de microorganismes.
4. ESPÈCIES
IMPLICADES I MECANISMES D’ACTUACIÓ
Aquests són alguns exemples de mètodes de control biològic d’agents
fitopatògens:
Control mitjançant fongs
Algunes espècies de fongs del gènere Trichoderma, com per exemple Trichoderma
harzianum, són
considerades de les més efectives en el control d’altres fongs fitopatògens.
Mecanisme d’actuació: aquests fongs segreguen tota una sèrie d’enzims lítics
que provoquen la degradació de les parets de les cèl·lules dels patògens i, com
a conseqüència d’això, la seva mort.
Imatge 1. Atac de Trichoderma harzianum (taronja) contra el fitopatogen Pythium ultimum (verd).
Control
biològic del foc bacterià
El foc bacterià és una malaltia
causada per bacteris de l’espècie Erwinia
amylovora, i que
afecta principalment a les plantes de la família de les rosàcies, en la qual
s’inclouen diverses espècies de fruiters i plantes ornamentals de gran interès
econòmic i gastronòmic. Les principals espècies implicades en el control
biològic del foc bacterià són bactèries competidores de Erwinia amylovora, essent aquestes les més
utilitzades: Pantoea agglomerans, Pseudomonas
fluorescens i Bacillus subtilis. S’ha de destacar, però, que aquests bacteris
només són efectius quan s’apliquen durant el procés de floració de les plantes,
atès que el seu principal mecanisme d’actuació consisteix en impedir la
infecció de les flors de la planta per part de Erwinia amylovora
(la infecció de E. amylovora es produeix bàsicament a
les flors de les plantes, de manera que si aquestes es veuen malmeses la
producció final de fruits es veurà dràsticament reduïda), i quan s’apliquen en
combinació amb mètodes de control químic (són complementaris d’aquests). Per
tant, amb aquest mètode no s’aconsegueix substituir completament el tractament
químic, sinó que només permet reduir-ne les dosis d’aplicació.
|
Control biològic de la
cendrosa (Uncinula necator)
La cendrosa (Uncinula necator)
és un fong paràsit que ataca les fulles i brots joves de diverses plantes, però
especialment de la vinya aquí al nostre país, provocant l’assecament progressiu
d’aquests. També pot afectar els fruits, i en el cas que això es produeixi
aquests quedaran inservibles. En aquest cas l’espècie utilitzada és un fong del
grup dels Ascomicets, concretament l’espècie Ampelomyces quisqualis.
El mètode més utilitzat per inocular aquests fongs sobre les colònies de
paràsits consisteix l’elaboració de productes el principi actiu dels quals està
format per les espores dels fongs micoparàsits. Aquest producte s’ha d’aplicar
sobre les plantes afectades preferentment a primeres hores de la tarda, ja que
les espores del fong requereixen una elevada humitat relativa per iniciar el
seu procés d’actuació i és a partir d’aquestes hores quan la humitat relativa
comença a pujar. Un cop les espores de A. quisqualis s’han
dipositat sobre el paràsit i han aconseguit germinar, el fong comença a
desenvolupar-se a l’interior de les hifes del paràsit, completa el seu
creixement dins del paràsit i posteriorment hi desenvolupa les seves
estructures reproductores, els ascocarps, els quals contenen els conidis o
espores. Això debilita al fong paràsit de la vinya, i si les condicions ambientals
permeten que aquest procés es vagi repetint a partir de les noves espores de A.
Quisqualis formades, el creixement del paràsit es veurà
notablement reduït amb el pas dels dies.
|
5.
CONCLUSIONS
En els exemples explicats veiem que actualment, el control biològic no és
un mètode que funcioni per si sol sinó que necessita la combinació de mètodes
químics per poder controlar els fitopatògens i obtenir resultats satisfactoris.
En la majoria de casos actuen com a
complement dels tractaments químics i permeten reduir-ne la dosi d’aplicació,
contribuint així a reduir la contaminació del medi ambient provocada per l’ús
dels biocides.
Avui en dia s’està estudiant molt en aquest camp per intentar millorar
l’eficiència d’aquest tractament i aconseguir així una reducció molt important
de l’aplicació de biocides. Creiem que s’ha de fer tot el possible per
potenciar l’ús dels mètodes de control biològic i d’aquesta manera aconseguir
desenvolupar una gestió més sostenible i respectuosa amb l’entorn del problema
que aquí es planteja.
BIBLIOGRAFIA
Control biológico. Academia Mexicana de Ciencias
(Consultat: 18 de novembre de 2013)
Control biológico. Terralia (Consultat: 18 de
novembre de 2013)
Biocida. Consultoria y Eduación Ambiental (Consultat: 16 de
novembre de 2013)
El fuego
bacteriano de las rosáceas. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino.
(Consultat: 21 de novembre de 2013)
Narayanasamy,
P. Postharvest pathogens and disease
management. Hoboken, 2006.



Bones companys. M'agradaria comentar un dubte que m'ha sorgit del vostre blog. Quan parleu del control biològic del Foc Bacterià i dieu que per contrarestar-lo cal utilitzar bacteris competidors, a que us referiu amb això? Ja que com a competidor jo entenc com aquell organisme que utilitza els mateixos recursos que un altre i per tant en aquest cas utilitzar els mateixos recursos vol dir parasitar igualment la planta. Moltes gràcies.
ResponEliminaHola Arnau. Bona observació la que has fet, ja que jo no m'hi havia fixat. Si parlem de recursos referint-nos a l'aliment disponible, crec que en aquest cas el fet de parlar d'espècies competidores sí que seria un error, ja que els bacteris responsables de la infecció i les espècies implicades en el control biològic probablement s'alimenten de recursos diferents. En canvi, si parlem de recursos referint-nos a l'espai disponible, en aquest cas crec que sí que podem considerar-les espècies competidores, atès que els controladors biològics desplacen a l'agent infecciós per ocupar l'espai on fins al moment es trobava aquest últim, amb la diferència que els controladors biològics no influeixen negativament en la dinàmica de la planta i els agents infecciosos (fitopatògens) sí que ho fan. Espero haver-te aclarit el dubte.
EliminaMotes gràcies, la resposta m'ha clarificat el meus dubtes. Pel fet d'utilitzar el mateix espai, si que pot ser inclós com competència així que no tenieu cap error, només calia contextualitzar el tipus de competència que era però amb la resposta ja queda exposat.
EliminaBones companys! trobo que us ha quedat un treball d'alló més complert i interessant però m'ha sorgit un dubte: Els fitopatògens poden viure o tenen algun mecanisme per sobreviure durant un periode de temps determinat despres de matar a la planta? o moren amb ella? En el cas de que puguin sobreviure quins mecanismes tenen de transport? Moltes gràcies.
ResponEliminaBones Jordi. No és així en tots, però en molts casos els fitopatògens no arriben a matar la planta que estan parasitant, sinó que principalment alteren el seu metabolisme i les seves funcions, a més de robar-li una bona part dels seus nutrients. Per tant, mentre la planta vagi sobrevivint tot i estar infectada, els fitopatògens no tindran cap problema. Però si arriba un punt en que el nivell d'infecció és tal que provoca la mort de la planta, els fitopatògens hauran de trobar una estratègia per sobreviure. Probablement alguns moren amb la planta, però com que molts són fongs i bacteris, aquests poden formar espores (fongs) i espores de resistència (alguns bacteris) que restaran inactives en l'ambient fins que trobin un nou hoste per infectar i les condicions ambientals apropiades per activar-se. Pel que fa als mecanismes de transport d'aquestes estructures, probablement el principal sigui el vent, tot i que segurment en alguns casos també es pot donar el transport a través d'animals.
EliminaHola! Quan parleu del control biològic de la cendrosa mitjançant l’espècie Ampelomyces quisqualis, he llegit que per que sigui realment efectiva, s'ha d'utilitzar quan només hi ha un 5% d'infecció. És un percentatge força petit i, per tant, és molt difícil detectar-ho a temps, no? Sabeu si les altres espècies utilitzades per combatre els fitopatògens tenen requeriments similars o són més "potents" i no importa el grau d'infeccio? Gràcies!
ResponEliminaHola Lourdes.Crec que molt probablement deu ser cert que Ampelomyces quisqualis només sigui realment efectiva amb un 5% d'infecció, tot i que aquesta xifra segurament s'ha obtingut en experiments en els que només s'ha utilitzat el tractament biològic, ja que com hem dit en el treball actualment encara és necessari combinar els tractaments químics amb els tractaments biològics per obtenir resultats més o menys satisfactoris.Com bé dius, detectar nivells d'infecció tant baixos és força complicat, i si a això li afegim el fet que la majoria d'espècies implicades en els tractaments biològics requereixen l'ajuda de biocides específics per eliminar les plagues de fitopatògens ens adonem que el tema del control biològic no resulta tan senzill. És per això que és convenient seguir estudiant i investigant en aquest camp, tant per millorar en qüestions de prevenció ( ser capaços de detectar la infecció el més aviat possible per facilitar la feina als controladors biològics) com en qüestions de remediació (trobar espècies de microorganismes més eficaces en la lluita contra els fitopatògens, que depenguin molt menys de la densitat de les poblacions d'agents infecciosos).
EliminaBoneees! A la introducció, a l'apartat de mètodes d'infecció dels fitopatògens, esmenteu que les proteïnes efectores s'alliberen mitjançant un sistema de secreció de tipus III.. hem podrieu dir en què consisteix aquest sistema i si n'hi ha més? I per curiositat, sabeu si es té en compte la utilització d'un tipus de control biològic en concret segons els sistemes de secreció dels fitopatògens, o no té cap relació? Merciii
ResponEliminaHola Sergi,
EliminaExisteixen més tipus de secreció, fins a un total de sis. En el cas del sistema de secreció de tipus III és un sistema homòleg al cos basal dels flagels bacterians, pel qual, a través d'una mena de xeringa molecular, un bacteri (per exemple alguns tipus de Salmonella, Shigella, Yersinia o Vibrio) pot injectar proteïnes dins una cèl·lula eucariota. La baixa concentració de l'ió Ca2+ del citosol obre la porta que regula aquest sistema.
Hola nois! parleu de que alguns efectors són coneguts per suprimir els processos de defensa de l'hoste i que això pot incloure la reducció dels mecanismes de senyalització interns de les plantes o la reducció de la producció fitoquímica. Hem podríeu explicar aquests dos conceptes: mecanismes de senyalització interns i producció fitoquímica? Gràcies!
ResponEliminaHola Montse! Els conceptes de mecanismes de senyalització interns i de producció fitoquímica són alguns dels processos de defensa que són suprimits per part de les proteïnes efectores. Així doncs, la producció fitoquímica és un terme que descriu els components metabòlics secundaris de les plantes que són coneguts per proporcionar una protecció contra els atacs d’insectes i les malalties de les plantes. Com a curiositat et podem dir que la fitoquímica és utilitzada a la Xina, especialment en la medicina d’herbes. Per altra banda, les plantes disposen de mecanismes de senyalització interns que són els encarregats de defensar l’individu (en aquest cas la planta) dels atacs d'organismes patògens i de les condicions ambientals adverses.
EliminaEsperem haver-te aclarit els dos conceptes.
Alexandra Martí
Bones! Trobo que està molt ben explicat el treball, tot i així m'agradaria saber si econòmicament el control biològic de fitopatogens és molt costós comparat amb els mètodes tradicionals. Gràcies!
ResponEliminaCristina Rexach
Bones Cristina. No hem pogut trobar massa informació referent a aquest aspecte, però el que sí que és cert és que l'aplicació de mètodes de control biològic en molts casos redueix el desnvolupament de resistències als plaguicides/biocides per part dels fitopatògens, de manera que el nombre de dosis de productes químics a aplicar cada vegada pot ser més reduït i així s'aconsegueix reduir les despeses que es deriven de la seva utilització. Per tant, tot i que no et podem dir exactament quina és la relació de costos, sí que podem dir que el control biològic, un cop ja es troba en ple funcionament, ajuda a reduir les despeses generades per la utilització dels tractaments químics tradicionals.
EliminaHola! M'agradaria saber si els organismes que s'utilitzen per erradicar aquests fitopatògens no tenen efectes negatius sobre les plantes un cop acabat el tractament. Gràcies!
ResponEliminaHola Meritxell. En principi els microorganismes implicats en el control biològic, no han de tenir cap efecte negatiu sobre les plantes infectades, ja que sinó no tindria cap sentit utilitzar aquest mètode. Com hem dit en el treball, els microorganismes utilitzats en el control biològic s'utilitzen perquè són enemics naturals dels fitopatògens. Competeixen amb aquests per l'espai disponible, que són les plantes infectades. Un cop han eliminat o desplaçat la plaga, tot i que es possible que es quedin en les plantes, els micrrorganismes no provoquen cap efecte negatiu sobre aquestes degut a que no es tracta d'espècies paràsites, sinó que poden obtenir els recursos que necessiten d'altres fonts o indrets. A més, crec que abans de poder utilitzar una determinada espècie de microorganisme per controlar fitopatògens es realitzen nombrsos estudis experimentals per determinar si es tracta de l'espècie adequada o no.
EliminaBona tarda!!! El treball és molt interessant i molt complert, tot i que m'agradaria aclarir un dubte. Quan parleu de mètodes d’infecció, esmenteu a tres i dieu que son els principals. Apart d'aquets hi han altres mètodes o nomès existeixen aquest 3? I per altra banda, a que us referiu al dir que són els principals? Més utilitzats, més eficaços, més econòmics...
ResponEliminaGràcies.
Roger Porta Mateu
Hola Roger,
EliminaQuan parlem dels mètodes d'infecció són els mètodes que utilitzen els fitopatògens per atacar a les plantes i quan diem que són els principals volem dir que són els més comuns, els que més organismes utilitzen per infectar les plantes. Desconeixem si hi ha algun altre mètode d'infecció, però creiem que aquests són els principals perquè són els que hem trobat que més organismes els utilitzen per atacar. Espero haver pogut resoldre el teu dubte!!
Bones! Quines condicions ideals s'han de generar per a que aquests organismes puguin originar una malaltia en una planta? Com varien aquestes condicions d'un organisme a un altre (i/o d'una planta a una altra)?
ResponEliminaMoltes gràcies!
Hola Sandra! Les condicions ideals que s'han de generar depenen de quin sigui l’organisme que afecta a una determinada planta. És molt difícil dir-te quines són les condicions ideals que ens preguntes ja que un dels principals inconvenients és el fet que la seva eficàcia està estretament lligada a determinats factors ambientals que són difícils de controlar com la temperatura, la humitat relativa, el pH, entre d’altres.
EliminaAlexandra Martí
Hola! Vosaltres parleu d’eradicar el fitopatogen un cop ja ha atacat a la planta, però aquestes controls també poden actuar com a prevenció?
ResponEliminaÀngela Salvat
Hola Àngela. En cas de que es conegués la presència de determinats fitopatògens potencialment perillosos per un cultiu o plantació en una determinada zona, possiblement es podria actuar preventivament aplicant els mètodes de control biològic adequats sobre el cultiu abans que aquest fos infectat pels fitopatògens. Però tal com hem pogut comprovar, en molts casos no es detecta la infecció fins que aquesta es troba en una fase de desenvolupament força avançada, de manera que, de moment, el control biològic s'aplica majoritàriament com a mètode de remediació del problema enlloc de com a mètode de prevenció del problema.
EliminaBones, a la conclusió dieu que el control biològic s'utilitza com a complements dels biocides, sabeu si hi ha algun cas en que el control biològic hagi aconseguit substituir totalment els biocides? per altra banda, sabeu si el seu ús es general o només es redueix en agricultura ecològica?
ResponEliminaHola Lluis. Actualment potser sí que existeix algun cas en el que utilitzant només el control biològic mitjançant microorganismes s'hagi pogut combatre amb èxit una determinada plaga, però crec que es tractaria d'una excepció dins la gran majoria de casos, en els que tot i que poc a poc es van introduint els mètodes de control biològic encara hi predominen els tractaments amb productes químics. Per altra part, desconeixem si els mètodes de control biològic s'apliquen preferentment en un àmbit o un altre, però el seu ús segurament interessa més al sector de l'agricultura ecològica, ja que és la única alternativa de tractement que tenen en aquest àmbit.
Elimina